El numero 5.723 del setmanari "Soller" , sortia dissabte passat 14 de desembre. Trenta anys enrera, un 14 de desembre de 1.966, es celebrava a tota Espanya i terres sotmeses al centralisme de Madrid, la darrera gran farsa de la dictadura franquista anomenada " Referendum para la Ley Orgánica del Estado". Com de costum no agradà, gaire, un escrit meu sobre la intenció de vot en els pobles. Això de reconèixer - que un 80% votaria sí per innèrcia, que un 5% era adicte convinçut al règim i tan sols un 1% sabia realment de que anava la cosa - era mal de païr.No mancà qui per fer mèrits davant les " jerarquías de la época" i posar-me en ridicul, afirmà -a un acte propagandistic del SÍ, que ell- com a home, com a espanyol i cualque cosa més que l'interessat recordarà si vol- votaria sí.
Jo record que una de les primeres persones del poble de Fornalutx a acudir a votar fou un individu que era, ni més ni menys, que el fillastre i el cunyat de dos batles de la República. L'home - Jaume - es posà a glosar les excel-lències del dictador. No mancaren seguidors d'exemples tan estúpids o més.
El sí guanyà " por goleada absoluta" i el batle del poblet fent honor al malnom de "Mandarin" brindà amb el Caporal Iglesias de la Guàrdia Civil perquè el 100% del muinicipi de Fornalutx havia anat a votar " por el Caudillo ".
Pocs foren els vots negatius a nivell nacional, provincial o local.
A Fornalutx hi hagué un sol " no", el meu. Trenta anys després, encara n'estic satisfet i orgullós d'haver votat no, dia 14 de desembre de 1.966. I no perquè la llei franquista que es sotmetia a plébicist, fos realment dolenta ni em desagradàs en el fons; sino perquè era impresentable tanta reverència i acotament servil de cap.
Trenta anys després seguesc dient no. No a aquells i aquelles, qui voldrien impedir-me d'escriure sobre els meus avantpassats materns i a qui tant molesta que enlairi la nissaga paterna,
No , a tots aquells i aquelles - coneguts i no coneguts que diuen, i pensen, que jo no sóc com els altres ni tenc dret a trobar al.lota agradosa i fertil per a procrear familia.
1 comentario:
El teu article em sembla bo, tot i que no estic segur d'entendre'l del tot.
El que tinc clar, és que les votacions de Franco, quan hi eren, sens dubte eren una paròdia horripilant i ridícula de democràcia. On vas a parar!! Franco era un dictador pur i dur, i el que feia era allargar el tema i les excuses per a perpetrar-se en el poder. Per sort, el poble vàrem poder, fent pressió, evitar una continuitat de la dictadura. Jo estic segur que, si el poble s'hagués quedat a casa, hauria hagut una continuitat de la dictadura tal cual. Sort que vam apretar bé els pedals...
La democràcia que va sorgir el 1978 té moltes deficiències, però, malgrat tot, crec indubtable que és millor, i diferent, que una dictadura. Malgrat tot, encara no és suficient i cal seguir endavant.
Res més a dir, per ara. A reveure, amic Montcaira!!
Publicar un comentario